lunes, 16 de enero de 2012

Entrevista

Revista Sàpiens

"El rei Joan Carles I és descendent directe de Guifré el Pilós”

Sònia Casas Dimarts, 27 de desembre de 2011.

Entrevista a Armand de Fluvià

Armand de Fluvià

Armand de Fluvià explica com es van formar els cognoms catalans, quines singularitats tenen els nostres escuts i perquè les monarquies s’estan autodestruïnt.

La sala on ens rep Armand de Fluvià a casa seva imposa. Un munt de reis i reines ens observen des de desenes de retrats en els quals s’hi llegeixen càlides dedicatòries adreçades al nostre entrevistat. A l’altra banda tot són llibres i més llibres, entre els quals apareix un petit quadre amb el seu escut familiar.

D’on ve el seu cognom?

Ve del llatí, de fluvius, fluvi, i vol dir riu. Això és la seva etimologia. Ara bé, per saber d’on ve el meu “de Fluvià” en concret, haig de reconstruir la geneaologia dels meus avantpassats. Sé que es va formar entre el 1040 i el 1070 perquè en un pergamí del 1040 hi consta un Bernardus Bernadi, és a dir, un Bernat fill d’un altre Bernat. I al 1070 un descendent d’aquest ja es fa dir Bernardus Bernardi de Fluviano.

És aquest el moment en què es formen tots els cognoms que tenim actualment?

Sí, tots es van formar entre el segles X i XIII. Durant l’imperi Romà, les persones tenien un prenomen, un nomen, un cognomen i un ad nomen, però amb les invasions bàrbares això es va anar perdent fins al punt que, cap al segle X, es fa evident la necessitat d’identificar de nou a les persones.

I quins mecanismes es van fer servir?

Molts. Un es feia agafant el nom del pare. Però a diferència del passava a Castella amb la terminació -ez o a València amb la -is, a Catalunya no es va posar la terminació del genitiu. D’aquí que tinguem els cognoms Sebastià, Bernat, Lluch… Se’ls diu patronímics.

També hi ha els cognoms d’origen orogràfic i toponímic. Quina és la diferència?

Els orogràfics identificaven algú perquè vivia en un pujol, en un puig o prop d’un riu. Els toponímics aludeixen a la població on la persona havia nascut. Així, si un Arnau nascut a Cardona marxava a viure a Blanes, aquí l’anomenaven Arnau de Cardona. Per això, no tots els qui tenen el mateix cognom han estat emparentats en temps remots.

És clar. De gent de Cardona que ha marxat a viure a fora n’hi ha diversa. I de puigs i rius i pujols n’hi ha a tots els pobles.

I també de fusters, sabaters… que era una altra forma de construir cognoms, a través dels oficis. Del que no hi ha dubte és que tots aquells que es diuen Ferrer han tingut un avantpassat que es va dedicar a aquest ofici.

Tots aquests cognoms tenen escut?

No, els cognoms no tenen escut, són les famílies les que en tenen, i només algunes.

L’heràldica catalana té alguna singularitat respecte la castellana i europea?

I tant! Tenim figures úniques, com el Roc, el Mont i el Montfloronat. També el castell català és singular. Té tres torres i la central és més alta, amb uns merlets en forma de triangle.

Per què aquí la ciència heràldica està tan poc reconeguda a diferència d’Europa?

Perquè a Catalunya hi ha la tendència a rebutjar tot allò considerat burgès, com l’heràldica. Els escuts van néixer al camp de batalla, per distingir l’enemic i pertanyien a famílies nobles, és cert, però moltes cases pairals i masos també tenen els seus escuts. Per no parlar de l’heràldica corporativa, dels gremis; la industrial, de cotxes i de vins i caves; la cívica, dels ajuntaments i universitats, i l’esportiva.

Que és la més coneguda.

I la que menys ha respectat la normativa heràldica. L’escut del Barça està malament perquè les gules o franges vermelles en llenguatge heràldic mai poden combinar-se amb l’atzur o blau. La raó, de nou, amb la necessitat d’identificar de lluny a algú en el camp de batalla. Les combinacions de colors dels senyals de tràfic estan trets de l’heràldica.

I la pilota de l’escut blaugrana també és incorrecte?

No, això está bé. En un escut hi pots posar qualsevol figura, sigui animal, vegetal o, fins i tot, un avió o un ordinador. Però si el dibuix té cara sempre ha de mirar a la destra o dreta del qui el porta, perquè si mira a la sinistra o esquerra representaria l’escut d’un bastard.

I no creu que tot això forma part del passat i que, per tant, es pot modernitzar?

Aquest és un gran error. Modernitzar és una cosa però saltar-se una regulació mil·lenària per raons estètiques és una altra. Com et dic, no hi ha cap problema en posar ordinadors o mòbils en un escut, però hi ha certes normes que no es poden perdre.

Com quines?

L’ordre dels cognoms, per exemple. La llei actual que permet invertir l’ordre dels cognoms és una aberració. Si els meus besavis ho haguessin fet, jo ara em diria Armand Guardiola Puig i m’hauria estat impossible reconstruir el meu llinatge. Gràcies a aquesta permissivitat actual, d’aquí a tres generacions, ningú no sabrà del cert com es deia el seu besavi. I això no té res a veure amb feminismes. Tenim un dels sistemes de transmissió de cognoms més feministes d’Europa i si el que es volia fer era posar el cognom de la mare primer per una qüestió feminista aleshores shauria d’haver pres el sistema portuguès o brasiler, en el qual el primer cognom és el de mare però el que es transmet és sempre el del pare. Cal qu eel cognom que es perpetua sempre sigui el mateix per no perdre el llinatge i per una qüestió de seguretat jurídica i social.

Per què dóna tanta importància al llinatge familiar?

Perquè és una part cabdal de la nostra identitat i explica moltes coses. A través de l’estudi que he fet de les Cases Sobiranes del Món per exemple, et puc demostrar que Joan Carles I és descendent directe del Rei Sol, de Carlemany i de Guifré el Pilós.

De Guifré el Pilós? M’ho podria demostrar?

I tant! Però cal que ens posem davant de l’ordinador amb el programa que he desenvolupat per fer aquest estudi de les Cases Sobiranes i que permet retrocedir fins a cent generacions enrera. Sintèticament, crec recordar que en el cas del rei Joan Carles i Guifré el Pilós la relació era a través de la Reina Victòria, els trons francès i rus i aleshores crec que enllaçava ja amb la casa reial portuguesa fins entroncar-se directament amb la família de Guifré. I com et deia abans, és aquest halus el que manté avui dia una institució anacrònica i poc democràtica. Casant-se amb persones que no són de la reialesa, el que han fet és que els seus descendents perdin aquesta aura simbòlica, perquè en tres generacions, el seu llinatge ja no serà singular respecte el de la resta de la població.

Seguen l’herba que creix als seus peus.

Exactament. Volen mantenir els seus privilegis però han incomplert un dels pocs deures que tenen, com és el de casar-se amb algú de la reialesa. I això els destruirà.

Revista, Sàpiens

"El rey Juan Carlos I es descendiente directo de Guifré el Pilós"

Sònia Casas, martes 27 de diciembre de 2011

Entrevista a Armand de Fluvià

Armand de Fluvià

Armand de Fluvià explica cómo se formaron los apellidos catalanes, qué singularidades tienen nuestros escudos y porqué las monarquías se están autodestruyendo.

La sala en la que nos recibe Armand de Fluvià en su casa impone. Cantidad de reyes y reinas nos observan desde decenas de retratos en los cuales se leen cálidas dedicatorias dirigidas a nuestro entrevistado. Al otro lado, todo son libros y más libros, entro los cuales aparece un pequeño cuadro con su escudo familiar.

¿De dónde proviene su apellido?

Proviene del latín, de “fluvius”, “fluvi”, y significa rio. Esto es su etimología. No obstante, para saber de dónde proviene mi “de Fluvià” en concreto, tengo que reconstruir la genealogía de mis antepasados. Sé que se formó entre el 1040 y el 1070 porque en un pergamino de 1040 aparece un Bernardus Bernardi, es decir, un Bernardo hijo de otro Bernardo. Y en 1070 un descendiente de es este ya se hace llamar Bernardus Bernardi de Fluviano.

¿Es este el momento en el que se forman los apellidos que tenemos actualmente?

Sí, todos se forman entre los siglos X y XIII. Durante el Imperio Romano, las personas tenían un “prenomen”, un “nomen”, un “cognomen” y un “ad nomen”, pero con las invasiones bárbaras esto se va perdiendo hasta el punto en que, hacia el siglo X, se hace evidente la necesidad de identificar de nuevo a las personas.

¿Y qué mecanismos su utilizaron?

Muchos. Unos ero coger el nombre del padre. Pero a diferencia de lo que pasaba en Castilla con la terminación –ez o en Valencia con la –is, en Cataluña no se utilizó la terminación del genitivo. De aquí que tengamos apellidos como Sebastià, Bernat, Lluch… Se les llama patronímicos.

También hay apellidos de origen orográfico y toponímico. ¿Cuál es la diferencia?

Los orográficos identificaban a alguien que vivía en una “pujol” (colina), en un “puig” (monte) o cerca de un “riu” (rio). En castellano pierde su significado, ya que son apellidos muy comunes en catalán, pero en castellano no existen. Los toponímicos hacen referencia a la población en la que la persona había nacido. Así, un Arnau nacido en Cardona que se iba a vivir a Blanes, aquí le llamaban Arnau de Cardona. Por eso, no todos los que tienen el mismo apellido han estado emparentados en tiempos remotos.

Claro. Gente de Cardona que se ha ido ha ido a vivir fuera hay diversa. Y “puigs” y “rius” y “pujols” hay en todos los pueblos.

Y también “fusters” (carpinteros), sabaters (zapateros)… que era otra manera de construir apellidos, a través de los oficios. De lo que no hay duda es que todos aquellos que se llaman “Ferrer” (herrero) han tenido un antepasado que se dedicó a este oficio.

¿Todos los apellidos tienen escudo?

No, los apellidos no tienen escudo, son las familias las que tienen, y sólo algunas.

¿La heráldica catalana tiene alguna singularidad respecto a la castellana y la europea?

¡Por supuesto! Tenemos figuras únicas como el roque, el monte y el monte floronado. También el castillo catalán es singular. Tiene tres torres y la central es más alta, con unas almenas en forma de triangulo.

¿Por qué aquí la ciencia heráldica está tan poco reconocida a diferencia de Europa?

Porqué en Cataluña tenemos tendencia a rechazar todo aquello considerado burgués, como la heráldica. Los escudos nacieron en el campo de batalla, para distinguir al enemigo y pertenecían a familias nobles, es cierto, pero muchas casas de campo y masias también tienen sus escudos. Por no hablar de la heráldica corporatica, de los gremios; la industrial, de coches y de vinos y cavas; la cívica, de los ayuntamientos y universidades; y la deportiva.

Que es la más conocida.

Y la que menos ha respetado la normativa heráldica. El escudo del Barça está mal porqué [los palos] de gules o franjas rojas en lenguaje heráldico nunca se pueden combinar con el azur o azul. La razón, de nuevo, por la necesidad de identificar a alguien de lejos en el campo de batalla. Las combinaciones de colores de las señales de tráfico están sacadas de la heráldica.

¿Y la pelota del escudo azulgrana también es incorrecta?

No, esto está bien. En un escudo puedes poner cualquier figura, sea un animal, vegetal o, incluso, un avión o un ordenador. Pero si el dibujo tiene cara siempre ha de mirar a la diestra o derecha del que lo lleva, porqué si mira a la siniestra o izquierda representaría el escudo de un bastardo.

¿Y no cree que todo esto forma parte del pasado y que, por tanto, se puede modernizar?

Este es un gran error. Modernizar es una cosa pero saltarse una regulación milenaria por razones estéticas es otra. Como te digo, no hay ningún problema en poner ordenadores o móviles en un escudo, pero hay ciertas normas que no se pueden perder.

¿Cómo cuales?

El orden de los apellidos, por ejemplo. La ley actual que permite invertir el orden de los apellidos es una aberración. Si mis bisabuelos lo hubieran hecho, yo ahora me llamaría Armand Guardiola Puig y me habría sido imposible conocer mi linaje. Gracias a esta permisividad actual, dentro de tres generaciones, nadie sabrá a ciencia cierta cómo se llamaba su bisabuelo. Tenemos uno de los sistemas de transmisión de apellidos más feministas de Europa y si lo que se queía hacer era poner el apellido de la madre primero por una cuestión de feminismo entonces se tendráía que haber adoptado el sistema portugués o brasileó, en el cual el primer apellido es el de la madre pero el que se transmite siempre es el del padre. Es necesario que el apellido que se perpetúe sea siempre el mismo para no perder el linaje, y por una cuestión de seguridad jurídica y social.

¿Por qué da tanta importancia al linaje?

Porqué es una parte importantísima de nuesta identidad y explica muchas cosas. A través del estudio que he hecho de las Casas Soberanas de mundo por ejemplo, te puedo demostrar que Juan Carlos I es descendiente directo del Rey Sol, de Carlomagno y de Guifré el Pilós.

¿De Guifré el Pilós? ¿Me lo puede demostrar?

¡Por supuesto! Pero tendremos que ponernos delante del ordenador con el programa que he desarrollado para hacer este estudio de las Casas Soberanas y que permite retroceder hasta cien generaciones. Sintéticamente, creo recordar que en el caso del Rey Juan Carlos y Guifré el Pilós era a través de la Reina Victoria, los tronos francés y ruso y entonces creo que enlazaba ya con la casa real portuguesa hasta entroncar directamente con la familia de Guifré. Y como te deciá antes, es este halo lo que mantiene hoy en día una institución tan anacrónica y poco democrática . Casandose con personas que no son de la realeza, lo que han hecho es que sus descendientes pierdan esta aura simbólica, porqué en tres generaciones, su linaje ya no será singular respecto al resto de la población.

Cortan la hierba que crece bajo sus pies.

Exactamente. Quieren mantener sus privilegios pero incumpliendo uno de los pocos deberes que tienen, como es casarse con alguien de la realeza. Esto les destruirá.