miércoles, 29 de febrero de 2012

Artículos de don Armand de Fluvià (VIII): Naturalesa jurídica de la baronia de Rocafort de Queralt


NATURALESA JURÍDICA DE LA BARONIA DE ROCAFORT DE QUERALT

En un plet sobre millor dret a la baronia de Rocafort de Queralt, calia aclarir dos punts: l’ordre successori que regeix aquesta baronia i si es tracta d’un títol de caràcter castellà o català. Aquest és l’escrit presentat en el plet:

A. Caràcter territorial del títol de baró de Rocafort de Queralt

Al meu entendre, i això és el que penso, el títol de baró de Rocafort de Queralt és un títol que es regeix per la llei catalana, per diferents raons:

a) La baronia de Rocafort de Queralt radica al Principat de Catalunya, concretament a l’actual comarca de la Conca de Barberà, abans corregiment de Tarragona i anteriorment vegueria de Montblanc.

b) Tots els seus titulars, tant els legals com els de fet, han estat catalans.

c) A la concessió del 1747, el rei Ferran VI actua com a rey de Castilla, de León, de Aragón etc. i, en cap moment, el monarca no esmenta la voluntat que sigui un ‘títol de Castella’, cosa que s’esdevé, per exemple, als Reials Decrets de creació de les baronies de Sendes i de Sant Miquel de Pera, per Carles III el 1764.

d) A la mateixa concessió del 1747, que jo crec que cal considerar com una revalidació, el monarca esmenta los otros barones en dicho mi Principado de Cataluña.

e) Finalment, i el més important, els Decrets de la Nova Planta, aboliren l’organització constitucional de Catalunya, tot el seu dret públic, per a establir-hi l’organització política pròpia de la Corona de Castella. Tanmateix, Catalunya conservà, com Aragó i les Illes Balears, el seu dret privat, el dret civil i, per tant, el dret de família i el dret successori, que fou respectat. Així, doncs, el dret nobiliari, que és una part del dret civil, s’ha mantingut fins avui dia a Catalunya. En conseqüència, si hom considera que el títol fou creat -opinió que jo no comparteixo- el 1747, és evident que el dret que cal aplicar és el dret català.
B. Els titulars de la baronia de Rocafort de Queralt

La qüestió de la titularitat de la baronia de Rocafort de Queralt serà diferent segons hom consideri que es tracta, com jo crec, d’un títol immemorial de baró, o que fou creat, inventat, originat, instituït, per primera vegada, el 1747.

a) La baronia de Rocafort de Queralt és un títol creat el 1747.
Si això fos així -com he dit abans, no ho crec-, cal tenir en compte que a la Corona de Castella no eren gens habituals les baronies o no eren considerades com a títols nobiliaris, i durant un llarg període, que abasta almenys des de Felip V fins a Isabel II, les disposicions legals les esmenten, però la pràctica encara no les reconeix; per això, per exemple, el 1801, en la revalidació de la baronia de Castellnou de Montsec, només s’hi esmenten duques, marqueses, condes, ricoshombres... i no s’hi fa cap esment dels barons.

A Catalunya, en canvi, sí que sempre ho han estat i, sense tenir en compte les baronies immemorials (Cruïlles, Santa Pau, Segur, Peramola, Abella, Balsareny etc.), la primera concessió de què tenim notícia és la de Llagostera (1375).

Que jo conegui, la primera disposició en què hom considera, d’una manera generalitzada a tota la monarquia, les baronies com a títols és la Pragmàtica Sanció de Carles III, de 23.2.1776, que estableix que els títols cal que demanin permís al rei per a casar-se, i hi inclou els barons. Això es ratificà en la Reial Declaració del Pardo, de 10.03.1785 (publicada a la Cambra el 12), exigint als barons la reial llicència per a casar-se. Fou comunicada pel Consell de la Cambra, per una Reial Ordre, a la Reial Audiència de Catalunya el 17.12.1787, afegint que els barons també cal que paguin la “media annata” i que treguin la Reial Carta de Successió.

El 09.09.1789, la Reial Audiència de Catalunya acorda publicar un llistat dels títols del Principat, amb motiu del jurament del príncep d’Astúries i expressa que hi han estat inclosos els barons.

Una Reial Ordre de Carles I, de 22.04.1796, especifica què es deu per la gràcia de baró.

El mateix monarca, per reial ordre de 19.10.1797, disposa que els successors dels qui frueixen de baronies, quan aquestes quedin vacants, han de treure Reial Carta de Successió i pagar la “media annata”, i que si no ho fan no podran usar la denominació de baró. Aquesta disposició passà a la Novíssima Recopilació (Llib. VI, Tit. I, Llei XXIV), i l’1 de desembre es comunicà a totes les Reials Audiències per una Carta Acordada de la Reial Cambra.

Una disposició de 25.02.1798 estableix de nou que els que tinguin baronies han de demanar Reial Carta de Successió en les vacants i pagar la “media annata”.

Una Acordada de 25.03.1798 recorda que els que gaudeixen de baronies han de demanar Reial Carta de Successió a les vacants i pagar la “media annata”, perquè són títols; i si no ho fan, estaran subjectes a penes.

La Reial Audiència de Catalunya, el 12.05.1800, emet un llistat dels títols de baró que en aquell moment es porten al Principat i els que resideixen a Barcelona són els de Santa Pau, Sant Vicenç [dels Horts], Sarraí, l’Albi, Savassona, Maldà, Castellet, Granera, Esponellà, Rocafort [de Queralt] (diu que el titular és Dona Gertrudis de Peguera), Reial Jura, Vall-roja, i Corbera.

Una Reial Cèdul·la de 29.04.1804 declara vinculades “todas las gracias y mercedes de Títulos de Castilla y de Barón”, que es concedeixin des d’aquell moment. Això es ratifica per la Reial Cèdul·la de 08.08.1806. Com podem veure, encara hom distingeix entre els ‘títols de Castella’ i els ‘barons’.
Una Notificació o Circular de la Reial Cambra de SM sobre el pagament dels drets de llances i “medias annatas” per part dels ducs, els marquesos, els comtes, els vescomtes i els barons que se’n titulin sense haver-los pagat i tret la Reial Carta de Successió.

La reina Isabel II, mitjançant un Reial Recret de 01.10.1858, dóna normes per a la concessió de títols de vescomte i de baró.

Vistes les anteriors disposicions, hom pot afirmar, sense dubtes, que els únics posseïdors legals de la baronia de Rocafort de Queralt, des de la seva revalidació el 1747, han estat:

Antoni d’Armengol i d’Aimeric (1747-1764), l’agraciat amb la revalidació
Gertrudis d’Armengol i Despujol (17..-1805), filla de l’anterior
Ferran d’Alemany i Milà (1930-1954), rehabilitador
Rafael Cirera i Oller (1995), rebesnebot de l’anterior

b) La baronia de Rocafort de Queralt és una baronia inmemorial

A Catalunya, els requisits per a constituir una baronia -almenys a l’edat mitjana- eren els següents: que es recolzés sobre un castell termenat, que el posseïdor fos un magnat o un noble i que en tingués (com per als feus vescomtals, comtals, marquesals o ducals) la plena jurisdicció (alta i baixa, mer i mixt imperi, civil i criminal) i no hi hagués oposició reial. A la mort de cada posseïdor, el successor rebia la investidura del feu davant el batlle general de Catalunya fins al 1718 i davant l’intendent de l’exèrcit, després del 1718. Els llibres d’investidures són conservats a l’Arxiu Reial de Barcelona i arriben fins l’any 1808. 
 
La baronia de Rocafort de Queralt es constituí el 1370, quan el noble don Dalmau de Queralt i de Rocabertí obtingué, per venda del rei Pere III el Cerimoniós, la plena jurisdicció del castell termenat de Rocafort de Queralt.

La relació dels barons de fet és la següent:

1. Dalmau de Queralt i de Rocabertí (1370-1387)
2. Jordi de Queralt i de Perellós (1387-1414)
3. Elionor de Queralt i de Perellós (1414-1432)
4. Francesc Gilabert de Centelles i de Queralt (1432-1480)
5. Serafí de Centelles i Ximénez de Urrea (1480-1514)
6. Joan d’Armengol (1514-1516)
7. Joan Salvi d’Armengol i Ponç (1516-15..)
8. Joan d’Armengol i de Terrè (15..-c. 1573)
9. Ferran d’Armengol i de Cardona (c. 1573-15..)
10. Jeroni d’Armengol i de Cardona (15..-c. 1609)
11. Guiomar d’Armengol i de Macip (c. 1609-1676)
12. Jerònima d’Armengol i de Macip (1676-16..)
13. Josep d’Armengol-Prado i de Serra (16..-1684)
14. Antoni d’Armengol i d’Agulló (1684-1732)
15. Antoni d’Armengol i d’Aimeric (1732-1764)
16. Gertrudis d’Armengol i Despujol (1764-1805)
17. Ramon Lluís de Peguera i d’Armengol (1805-18..)
18. Josep Maria de Peguera i d’Amat (18..-1854)
19. Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo (1854-1881)
20. Ferran d’Alemany i Milà (1930-1954)
21. Ferran d’Alemany i Cot (1954-1981)
22. Rafael Cirera i Oller (1995)

Que és una baronia immemorial queda clar en la mateixa revalidació del 1747, que l’atorga el rei pels mèrits i els serveis propis i dels ascendents de Antoni d’Armengol, que es feren mereixedors “principalmente del Título de Varón sobre el lugar de Rocafort de Queralt, que possehéis en dicho Principado [...] que se os perdió el Real Despacho de Varón quedando, no obstante, siempre esta honrosa memoria en todos vuestros antecessores y en vos hasta hoy; Que la Audiencia de dicho Principado, aunque siempre havia dado este Título y tratamiento a vuestra Casa, parece que últimamente quiso mostrar en ella algún escrúpulo por lo que suplicasteis a S.M. [...] mandar que dicha Real Audiencia en manera alguna innovase en perjuicio de vos y de vuestra casa en el tratamiento que siempre se le ha dado de Varón de Rocafort de Queralt, antes bien, que se os continuase en adelante; dignándose, así mismo, revalidar, confirmar y de nuevo concederos dicho Título [...]”.

Queda palès que se’n reconeix l’existència anterior i, com que no hi ha el títol primordial (com tampoc no existeix el d’altres títols catalans medievals com els de comte d’Empúries, vescomte de Cabrera, de Bas, de Vilamur, de Rocabertí etc.), el rei l’atorga, evidentment, por gracia nueva, per tal que els titulars ho puguin demostrar documentalment. L’agraciat, quan en fa la sol·licitud al rei, li suplica que es digni “revalidar, confirmar y de nuevo conceder dicho Título”, i amb aquests mateixos termes s’expressa el rei en accedir-hi, per tant, aquest y de nuevo concederos, s’ha d’entendre com a concederos otra vez perquè ja ha reconegut una existència anterior que en aquell mateix moment ‘revalida’. 

Ara bé, sigui una baronia immemorial o sigui de nova creació, des del moment que els títols de baró són reconeguts a la Corona de Castella i a Espanya i són obligats a pagar la “media annata” i a treure la Reial Carta de Successió en produir-se una vacant (1787), no podem considerar com a posseïdors legals els que no han complert aquesta obligació administrativa. Per tant, els assenyalats amb els números 17, 18, 19 i 21 no ho foren legalment, encara que en el tracte social i en la documentació s’ho hagin dit a si mateixos o hagin estat esmentats com a tals en els documents. Aquest és el cas, el més recent, de Ferran d’Alemany i Cot, que apareix com a tercer baró de Rocafort de Queralt, en el llibre Aristocracia: Anuario genealógico y heráldico—Madrid: 1959-61—i que les seves amistats reconeixien com a tal baró ("Paratge", 15, 2003).

NATURALEZA JURÍDICA DE LA BARONÍA DE ROCAFORT DE QUERALT

En un pleito sobre mejor derecho a la baronía de Rocafort de Queralt, había que aclarar son puntos: el orden sucesorio que rige esta baronía y si se trata de un Título de carácter castellano o catalán. Este es el escrito presentado en el pleito:
 
A.- Carácter territorial del Título de barón de Rocafort de Queralt.

A mí entender, y esto es lo que pienso, el Título de barón de Rocafort de Queralt es un Título que se rige por la ley catalana, por diferentes razones:

a) La baronía de Rocafort de Queralt radica en el Principado de Cataluña, concretamente en la actual comarca de la Conca de Barberà, antes corregimiento de Tarragona y anteriormente veguería de Montblanc.

b) Todos sus titulares, tanto los legales como los de hecho, han sido catalanes.

c) En la concesión de 1747, el rey Fernando VI actuaba como “Rey de Castilla, de León, de Aragón, etc.” y, en ningún momento, el monarca menciona la voluntad que sea un “Título de Castilla”, cosa que si sucede, por ejemplo, en los Reales Decretos de creación de las baronías de Sendes y de Sant Miquel de Pera, por Carlos III en 1764.

d) En la misma concesión de 1747, que yo creo que hay que considerar como una revalidación, el monarca menciona “los otros barones de mi dicho Principado de Cataluña”.

e) Finalmente, y el más importante, los Decretos de Nueva Planta, abolieron la organización constitucional de Cataluña, todo su derecho público, para establecer la organización política propia de la Corona de Castilla. No obstante, Cataluña conservó, igual que Aragón y las Islas Baleares, su derecho privado, el derecho civil y, por lo tanto, el derecho de familia y el derecho sucesorio, que fue respetado. Así pues, el derecho nobiliario, que es parte del derecho civil, se ha mantenido en Cataluña hasta hoy en día. En consecuencia, si se considera que el Título fue creado –opinión que yo no comparto- en 1747, es evidente que el derecho a aplicar es el derecho catalán.

B.- Los titulares de la baronía de Rocafort de Queralt.

La cuestión de la titularidad de la baronía de Rocafort de Queralt, será diferente según se considere que se trata, como creo yo, de un Título inmemorial de barón, o que fue creado, inventado, originado, instituido, por primera vez en 1747.

a) La baronía de Rocafort de Queralt es un Título creado en 1747.

Si esto fuese así –como he dicho antes, yo no lo creo-, hay que tener en cuenta que en la Corona de Castilla las baronías no eran nada habituales o no eran consideradas como Títulos nobiliarios, y durante un largo periodo, que abarca al menos desde Felipe V hasta Isabel II, las disposiciones legales las mencionan, pero la práctica aun no las reconoce; por eso, por ejemplo, en 1801, en la revalidación de la baronía de Castellnou de Montsec, solo se mencionan “duques, marqueses, condes, ricoshombres…” y no se hace mención alguna a los barones.

En Cataluña, en cambio, sí que siempre lo han sido y, sin tener en cuenta las baronías inmemoriales (Cruïlles, Santa Pau, Segur, Peramola, Abella, Balsareny, etc.), la primera concesión de que tenemos noticia es la de Llagostera (1375).

Que yo conozca, la primera disposición en que se considera, de una manera generalizada, en toda la monarquía, a las baronías como Títulos es la Pragmática Sanción de Carlos III, de 23.02.1776 que establece que los Títulos deben pedir permiso al Rey para casarse, e incluye a los barones. Esto se ratificó con la Real Declaración del Pardo, del 10.03.1785 (publicada en la Cámara el 12), exigiendo a los barones la real licencia para casarse. Fue comunicada por el Consejo de la Cámara por una Real Orden, a la Real Audiencia de Cataluña el 17.17.1787, añadiendo que los barones también debían pagar la “media annata” y que sacaran la Real Carta de Sucesión.

El 09.09.1789, la Real Audiencia de Cataluña acuerda publicar un listado de los Títulos del Principado con motivo del juramente del Príncipe de Asturias y expresa que deben incluirse a los barones.

Una Real Orden de Carlos IV, de 22.04.1796, especifica qué se debe por la gracia de barón.

El mismo monarca, por Real Orden de 19.10.1797, dispone que los sucesores de los que disfruten de baronías, cuando estas queden vacantes, deban sacar la Real Carta de Sucesión y pagar la “media annata”, y que si no lo hacen no podrán usar la denominación de barón. Esta disposición pasó a la Novísima Recopilación (Lib. VI, Tit. I, Ley XXIV), y el 01 de diciembre se comunicó a todas las Reales Audiencias por una Carta Acordada de la Real Cámara.

Una disposición del 25.02.1798 establece de nuevo que los que tengan baronías han de pedir Real Carta de Sucesión en las vacantes y pagar la “media annata”.

Una Acordada de 25.03.1798 recuerda que los que disfruten de baronías han de pedir Real Carta de Sucesión en las vacantes y pagar la “media annata”, porque son Títulos, y si no lo hacen, estarán sujetos a penas.

La Real Audiencia de Cataluña, el 12.05.1800, emite un listado de los Títulos de barón que en aquel momento se llevan en el Principado y los que residen en Barcelona son los de Santa Pau, Sant Vicenç [dels Horts], Sarraí, Albi, Savassona, Maldà, Castellet, Granera, Esponellà, Rocafort [de Queralt] (dice que el titular es doña Gertrudis de Peguera), Real Jura, Vall-roja y Corbera.

Un Real Cédula de 29.05.1804 declara vinculadas “todas las gracias y mercedes de Títulos del Castilla y de Barón”, que se conceden desde aquel momento. Esto se ratifica por la Real Cédula de 08.08.1806. Como podemos ver, aun se diferencian los “Títulos de Castilla” de los “barones”.
 
Una notificación o Circular de la Real Cámara de S.M. sobre el pago de los derechos de lanzas y “media annata” por parte de los duques, los marqueses, los condes, los vizcondes y los barones que se intitulen sin haberlos pagado y sacado la Real Carta de Sucesión.

La Reina Isabel II, mediante un Real Decreto de 01.10.1858, da normas para la concesión de Títulos de vizconde y de barón.

Vistas las anteriores disposiciones, se puede afirmar, sin lugar a dudas, que los únicos poseedores legales de la baronía de Rocafort de Queralt, desde su revalidación en 1747, han sido:

Antoni d’Armengol i d’Aimeric (1747-1764), el agraciado con la revalidación.
Gertrudis d’Armengol i Despujol (17..-1805), hija del anterior.
Ferran d’Alemany i Milà (1930-1954), rehabilitador.
Rafael Cirera i Oller (1995), sobrino bisnieto del anterior.

b) La baronía de Rocafort de Queralt es una baronía inmemorial.

En Cataluña, los requisitos para constituir una baronía –al menos en la edad media- eran los siguientes: que se apoyase sobre un castillo terminado, que el poseedor fuese un magnate o un noble y que tuviese (como para los feudos vizcondales, condales, marquesales o ducales) la plena jurisdicción (alta y baja, mero y mixto imperio, civil y criminal) y que no hubiera oposición real. A la muerte de cada poseedor, el sucesor recibía la investidura del feudo ante el Baile General de Cataluña hasta 1718 y ante el intendente del ejército después de 1718. Los libros de investiduras están conservados en el Archivo Real de Barcelona y llegan hasta 1808.

La baronía de Rocafort de Queralt se constituyó en 1370, cuando el noble don Dalmau de Queralt i de Rocabertí obtuvo, por venta del Rey Pedro III el Ceremonioso, la plena jurisdicción del castillo terminado de Rocafort de Queralt.

La relación de barones de hecho es la siguiente:

1. Dalmau de Queralt i de Rocabertí (1370-1387)
2. Jordi de Queralt i de Perellós (1387-1414)
3. Elionor de Queralt i de Perellós (1414-1432)
4. Francesc Gilabert de Centelles i de Queralt (1432-1480)
5. Serafí de Centelles i Ximénez de Urrea (1480-1514)
6. Joan d’Armengol (1514-1516)
7. Joan Salvi d’Armengol i Ponç (1516-15..)
8. Joan d’Armengol i de Terrè (15..-c. 1573)
9. Ferran d’Armengol i de Cardona (c. 1573-15..)
10. Jeroni d’Armengol i de Cardona (15..-c. 1609)
11. Guiomar d’Armengol i de Macip (c. 1609-1676)
12. Jerònima d’Armengol i de Macip (1676-16..)
13. Josep d’Armengol-Prado i de Serra (16..-1684)
14. Antoni d’Armengol i d’Agulló (1684-1732)
15. Antoni d’Armengol i d’Aimeric (1732-1764)
16. Gertrudis d’Armengol i Despujol (1764-1805)
17. Ramon Lluís de Peguera i d’Armengol (1805-18..)
18. Josep Maria de Peguera i d’Amat (18..-1854)
19. Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo (1854-1881)
20. Ferran d’Alemany i Milà (1930-1954)
21. Ferran d’Alemany i Cot (1954-1981)
22. Rafael Cirera i Oller (1995)

Que es una baronía de inmemorial queda claro en la misma revalidación de 1747, que le otroga el Rey por los méritos y los servicios propios y de sus ascendientes a Antoni d’Armenngol, que se hacen merecedores “principalmente del Título de Varón sobre el lugar de Rocafort de Queralt, que possehéis en dicho Principado [...] que se os perdió el Real Despacho de Varón quedando, no obstante, siempre esta honrosa memoria en todos vuestros antecessores y en vos hasta hoy; Que la Audiencia de dicho Principado, aunque siempre havia dado este Título y tratamiento a vuestra Casa, parece que últimamente quiso mostrar en ella algún escrúpulo por lo que suplicasteis a S.M. [...] mandar que dicha Real Audiencia en manera alguna innovase en perjuicio de vos y de vuestra casa en el tratamiento que siempre se le ha dado de Varón de Rocafort de Queralt, antes bien, que se os continuase en adelante; dignándose, así mismo, revalidar, confirmar y de nuevo concederos dicho Título [...]”.

Queda demostrado que se le reconoce la existencia anterior y, como no hay Título primordial (como tampoco existe en otros Títulos catalanes medievales como los de conde de Ampúrias, de Cabrera, de Bas, de Vilamur, de Rocabertí, etc.), el rey le otroga, evidentemente, “por gracia nueva”, para que los titulares lo puedan demostrar documentalmente. El agraciado, cuando hace la solicitud al Rey, le suplica que se digne a “revalidar, confirmar y de nuevo conceder dicho Título”, y con los mismos términos se expresa el Rey al acceder, por tanto, este “y de nuevo concederos”, debe entenderse como “concederos otra vez” porque ya está reconocida la existencia anterior que en aquel mismo momento “revalida”.

Ahora bien, sea una baronía de inmemorial o sea de nueva creación, desde el momento en que los Títulos de barón son reconocidos en la Corona de Castilla y en España y son obligados a pagar la “media annata” y a sacar Real Carta de Sucesión al producirse una vacante (1787), no podemos considerar como poseedores legales a los que no han cumplido con esta obligación administrativa. Por lo tanto, los señalados con los números 17, 18, 19 y 21, no lo fueron legalmente, aunque en el trato social y en la documentación se lo hayan dicho a si mismos o hayan sido mencionados como tales en los documentos. Este es el caso más reciente, de Ferran d’Alemany i Cot, que aparece como tercer barón de Rocafort de Queralt en el libro Aristocracia: Anuario genealógico y heráldico –Madrid: 1959-61- y que sus amistades reconocían como barón. ("Paratge", 15, 2003).

martes, 28 de febrero de 2012

La langosta de la discordia (IV)

Otra perla más en la polémica sobre el escudo de Llagostera. La verdad es que el título de la carta no acabo de entender a qué hace referencia.


Palau-solità i Plegamans

Cartas | 24/10/2011 - 04:26h

José Luis M. LLagostera

Barcelona

Principio del formulario
Final del formulario
En vista de la polémica surgidarecientemente sobre Llagostera y su escudo, quiero aportar mi granito de arenaal respecto. Hace unos años quise tener la heráldica de mi apellido (sic) y solicitéun estudio a una casa especializada que estaba en la calle del Bisbe deBarcelona.

El escudo que tengo en mi poder reza textualmente: "Llagostera. En cuantoa la genealogía, es un linaje de origen catalán, procedente de un sello deBerenguer Llagostera del año 1396, que se conserva en el Archivo del RealPatrimonio de Barcelona. En cuanto a las armas, en campo de gules una langostade oro". Pero ojo, y aquí está el detalle, la langosta no es un crustáceode mar. Es una modesta langosta de tierra, un ortóptero, un simple saltamontes.Pero eso sí, de oro.

lunes, 27 de febrero de 2012

Escudos del Alt Empordà (y VIII)

Última entrada relativa a los escudos de los municipios del Alt Empordà.

Viladamat 

De gules, una torre abierta de plata surmontada de dos llaves puestas en sotuer con los dientes hacia el jefe y hacia los flancos, la de oro en banda sobre la de plata en barra y acostada de dos ruedas de oro. 

La torre es el elemento simbólico tradicional de esta población. Ejercía la jurisdicción sobre este pueblo el monasterio de Sant Pere de Rodes, simbolizado en el escudo por las llaves y las ruedas. 

Vilafant 

Cortado: primero de azur y segundo de oro. Sobre el todo una paloma de plata con una paja de oro en el pico. 

Tanto los esmaltes como la paloma son elementos simbólicos tradicionales de este municipio. 

Vilamacolum 


De sable, una cruz griega patada rectilínea cóncava. 

La cruz es el elemento simbólico tradicional del pueblo. 

Vilamalla 


De gules un sotuer pleno de oro acompañado en jefe de dos llaves puestas en sotuer con los dientes hacia el jefe y hacia los flancos, la de oro en banda sobre la de plata en barra y acostado de dos ruedas de oro. 

El sotuer simboliza a San Vicente, patrón del pueblo. Los otros elementos hacen referencia a la jurisdicción que el monasterio de Sant Pere de Rodes ejerció sobre la localidad. 

Vilanant


Cortado: primero de sinople y segundo de oro. 

Los esmaltes representan las armas de los señores de la población: el sinople a los Palau y el oro a los Salvà, creados, en 1682, marqueses de Vilanant. 

Vilaür


De sinople, una villa de oro surmontada de tres cantos rodados de oro mal ordenados. 

La villa es un elemento parlante que hace referencia al nombre de la población. Los cantos simbolizan a San Esteban, patrón de la localidad.