martes, 27 de marzo de 2012

Artículos de don Armand de Fluvià (XIII): Tractaments i intitulacions nobiliàries catalanes abans de l'annexió a Castella.


TRACTAMENTS I INTITULACIONS NOBILIÀRIES CATALANES ABANS DE L’ANNEXIÓ A CASTELLA

El tractament donat a les diferents jerarquies nobiliàries catalanes tingué una certa estabilitat fins l’assimilació a les lleis de Castella, conseqüència dels decrets de la Nova Planta. Aquesta és una primera aproximació -amb finalitat d’incitació- a un tema que crec interessant, però que ha estat menystingut pels investigadors.

La manera com els sobirans es dirigien als nobles cal observar-la, entre altres textos, a les convocatòries a Corts i Parlaments. Del 1307 al 1364, per exemple, als comtes reials, segons llur parentiu més o menys allunyat del monarca, se’ls adreçava una salutació o tractament especial. Així, doncs, veiem com el comte-rei Pere III anomena un oncle seu «Ínclit Infant Ramon Berenguer, Comte d’Empúries», i en segon lloc el seu nebot «Egregi baró Pere, Comte d’Urgell» (no era infant pel fet de no ésser fill de comte-rei). Als magnats i nobles: «Noble i dilecte Nostre Ramon Roger, Comte de Pallars». Als cavallers: «Dilecte nostre Bernat Alemany d’Orriols». I als donzells: «Fidel nostre Bernat de Ribes».

En el Parlament de 1396-97, als cavallers se’ls dóna el tractament de ‘mossèn’ («Mossèn Bernat de Vilademany»), que era propi, diu Andreu Bosc, des de temps antics, dels cavallers, i al qual, posteriorment, encara dins el segle XV, precedí el de ‘magnífic’ («Magnífic mossèn Simó de Llordat»), que fins i tot l’arribà a substituir. La paraula ‘mossèn’ és una abreviatura de ‘mossènyer’, i no es donava únicament als cavallers, sinó també als sants, als magnats, als nobles, als prelats i posteriorment als preveres. Aquests darrers encara el conserven. Als donzells, hom s’hi dirigia amb l’apel·latiu ‘en’ («En Bernat de Ribes»). Alguns autors, entre ells el mateix Bosc, afirmen que la partícula ‘en’ i el seu femení ‘na’ (‘n’, davant d’una vocal) són l’equivalent català del don i el doña castellans. Penso que no és exacte, puix que encara que l’arrel llatina és idèntica (domine, domina i dominus o domnu, que vol dir ‘senyor’), en català també hi ha el ‘don’ i el ‘dona’, que són els equivalents exactes dels castellans, i era el tractament de cortesia donat únicament als sobirans, els magnats i els nobles, mai als graus nobiliaris inferiors al de noble en sentit específic; així, per exemple: «la reina dona Maria», «madona dona Maria de Monpesler», «el rei don Anfós», com ja apareixen a textos del segle XIII. El ‘don’ i el ‘dona’ possiblement començaren a ésser emprats a Catalunya a partir del segle XII, arran de la unió amb el regne d’Aragó. El tractament de cortesia ‘en’ era d’aplicació més general, puix que era donat tant als sobirans com als magnats, nobles, cavallers i donzells -àdhuc precedit del ‘don’: «dona n’Estefania», «el rei en Jacme», «en Bernat de Cardona»-. Actualment és emprat com a article personal aplicat als noms propis de persona i àdhuc als cognoms («en Joan», «en Cordomí», «en Josep Puig»). Una aplicació anàloga potser seria la que trobem en altres llengües com la italiana (la Giovanna, il Roberto), la portuguesa (o Fernando, a Mafalda) o l’alemanya (der Johan, die Vera).

A l’esmentat Parlament de 1396-97, els destinataris de la convocatòria apareixen de la manera següent: comtes i magnats parents del sobirà («egregi baró i car cosí el comte d’Urgell», «noble, amat i car cosí nostre mossèn Hug d’Anglesola, comte de Cardona», «molt car nebot don Joan d’Empúries, senyor de Monells», «molt car cosí don Hug de Cardona»). A continuació segueixen els altres magnats i nobles tots junts («mossèn Jofre, vescomte de Rocabertí», «noble, amat i car nebot mossèn Bernat de Cabrera», «en Bernat Galceran de Pinós», «mossèn Eimeric de Centelles»).

L’estil donat als ciutadans honrats era el d’‘honrat’ i des del 1510, el de ‘magnífic’, propi dels militars.

Segons Bosc, el portantveus de governador general de Catalunya tenia el tractament de ‘senyoria il·lustríssima’ i els comtes i vescomtes, així com el canceller de Catalunya, el de ‘senyoria’.

Als doctors i lletrats, se’ls donava el de ‘misser’, equivalent a ‘mon senyor’, i als notaris el de ‘discret’.

Resumint, quatre paraules (‘don’, ‘en’, ‘mossèn’ i ‘misser’) derivades d’un mateix vocable llatí, dominus, significant ‘senyor’ o ‘senyor meu’, tenien llur aplicació per a distints graus de l’ordre jeràrquic de Catalunya.

Les mullers tenien els mateixos tractaments i honors que llurs marits i els conservaven en restar vídues mentre no passessin a altres núpcies.

Pel que fa als fills naturals, tenien la mateixa condició i tractament que llurs pares. Bosc diu que per dret comú hom dubta si els títols de noblesa i dignitats hereditàries dels pares es transmetien a aquests fills, puix que, segons els costums i drets municipals de Catalunya, Rosselló i Cerdanya, eren també de llinatge i família i gaudien de tals títols, privilegis, armes i altres prerrogatives de llurs pares, a excepció dels fills naturals dels monarques, que no tenien el títol d’infant.

El 1701, el comte-rei es dirigia als títols de Catalunya de la manera següent: «Il·lustre, noble i amat nostre, marquès Don [...]; Egregi, noble i amat nostre, comte Don [...]; Espectable, noble i amat nostre, Vescomte Don [...]».

I als cavallers i generosos com «magnífic i amat nostre [...]».

El rei d’Espanya, Felip V, en la Reial Cèdula Instructòria lliurada a Balsaín el 13 d’octubre del 1718, establí d’una manera definitiva els graus de noblesa a Catalunya: 1) títols (duc, marquès, comte, vescomte, però no hi esmenta els barons); 2) primogènits de títols; 3) nobles del Principat; 4) cavallers del Principat; 5) ciutadans honrats; i 6) gaudins de privilegis militars. I disposà que no fos donat cap títol a qui no fos noble, cap privilegi de noble a qui no fos cavaller, i cap privilegi de cavaller a qui no fos ciutadà honrat (“Paratge”, 18, 2005)

TRATAMIENTOS E INTITULACIONES NOBILIARIAS CATALANAS ANTES DE LA ANEXIÓN A CASTILLA

El tratamiento dado a las diferentes jerarquías nobiliarias catalanas tuvo cierta estabilidad hasta la asimilación a las leyes de Castilla, consecuencia de los decretos de Nueva Planta. Esta es una primera aproximación –con finalidad de incitación- a un tema que creo interesante, pero que ha sido menospreciado por los investigadores.


La manera como los soberanos se dirigían a los nobles hay que observarla, entre otros textos, en las convocatorias a Cortes y Parlamentos. Desde 1307 a 1364, por ejemplo, lo condes reales, según su parentesco más o menos alejado del monarca, se les dirigía un saludo o tratamiento especial. Así,  pues, vemos al conde-rey Pedro III nombrar a su tío “Ínclito Infante Ramon Berenguer, Conde de Empúries”, y en segundo lugar a su primo “Egregio barón Pere, Conde de Urgell” (no era infante por el hecho de no ser hijo de conde-rey). A los magnates y nobles: “Noble i dilecto Nuestro Ramon Roger, Conde de Pallars”. A los caballeros: “Dilecto nuestro Bernat Alemany d’Orriols”. Y a los donceles: “Fiel nuestro Bernat de Ribes”.


En el Parlamento de 1396-97, a los caballeros se les da el tratamiento de mossèn (“Mossèn Bernat de Vilademany”), que era propio, dice Andreu Bosc, desde tiempos antiguos, de los caballeros, y al cual, posteriormente, aun en el siglo XV, precedió el de “magnífico” (“Magnífico mossèn Simó de Llordat”), que incluso lo llegó a sustituir. La palabra mossèn es una abreviatura de mossènyer, y no se daba únicamente a los caballeros, sino también a los santos, a los magnates, a los nobles, a los prelados y posteriormente a los presbíteros. Estos últimos aun lo conservan. A los donceles, había que dirigírseles con el apelativo “en” (“En Bernat de Ribes”). Algunos autores, entre ellos el mismo Bosc, afirman que la partícula “en” y su femenino “na” (“n’” delante de vocal) son el equivalente al “don” y al “doña” castellano. Creo que esto no es exacto, ya que aunque la raíz latina es idéntica (domine, domina, dominus o domonu, que significa “señor”), en catalán también hay “don” y “dona” que son los equivalentes exactos a los castellanos, y era el tratamiento de cortesía dado únicamente a los soberanos, a los magnates y a los nobles, nunca a los grados nobiliarios inferiores al de noble en sentido específico; así, por ejemplo: “la reina dona María”, “madona dona Maria de Monpesler”, “el rey don Anfós”, como ya aparecen en textos del siglo XIII, a raíz de la unión con el reino de Aragón. El tratamiento de cortesía “en” era de aplicación más general, puesto que se daba tanto a los sobreranos como a los magnates, nobles, caballeros y donceles –aunque precedido del “don”: “dona n’Estefania”, “el rei en Jacme”, “en Bernat de Cardona”. Actualmente se utiliza como artículo personal aplicado a los nombres propios de persona, aunque también a los apellidos (“en Joan”, “en Cordomí”, “en Josep Puig”). Una aplicación análoga quizá la encontramos en otras lenguas como la italiana (la Giovanna, il Roberto), la portuguesa (o Fernando, a Mafalda) o la alemana (der Johan, die Vera).


En el mencionado Parlamento de 1396-97, los destinatarios de la convocatoria aparecen de la siguiente manera: condes y magnates parientes del soberano (“egregio barón y apreciado primo el conde de Urgell”, “noble, amado y apreciado primo nuestro mossèn Hug de Anglesola, conde de Cardona”, “muy apreciado sobrino don Joan d’Empúries, señor de Monells”, “muy apreciado primo don Hug de Cardona”). A continuación siguen los demás magnates y nobles todos juntos (“mossèn Jofre, vizconde de Rocabertí”, “noble, amado y apreciado primo mossèn Bernat de Cabrera”, “en Bernat Galceran de Pinós”, mossèn Eimeric de Centelles”.


El estilo dado a los ciudadanos honrados era el de “honrado” y desde 1510, el de “magnífico”, propio de los militares.


Según Bosc, el portavoz del gobernador general de Cataluña tenía el tratamiento de “señoría ilustrísima” y los condes y vizcondes, así como el canciller de Cataluña, el de “señoría”.


A los doctores y letrados se les deba el de “misser”, equivalente a “mon señor”, y a los notarios el de “discreto”.


Resumiendo, cuatro palabras (“don”, “en”, “mossèn” y “misser”) derivadas de un mismo vocablo latín, dominus, significando “señor” o “mi señor”, tenían su aplicación para los distintos grados del orden jerárquico de Cataluña.


Las mujeres tenían los mismos tratamientos y honores que los maridos y los conservaban al quedar viudas, mientras no se casaran de nuevo.


En lo que respecta a los hijos naturales, tenían la misma condición y tratamiento que sus padres. Bosc dice que por derecho común se duda de si los títulos de nobleza y dignidades hereditarias de los padres se transmitían a estos hijos, dado que, según las costumbres y derechos municipales de Cataluña, Rosellón y Cerdaña, eran también de linaje y familia y disfrutaban de tales títulos, privilegios, armas y otras prerrogativas de sus padres, a excepción de los hijos naturales de los monarcas, que no tenían el título de infante.


En 1701, el conde-rey se dirigía a los títulos de Cataluña de la siguiente manera: “Ilustres, noble y amado nuestro, marqués Don […]; Egregio, noble y amado nuestro, conde Don […]; Espectable, noble y amado nuestro, Vizconde Don […]”.


Y a los caballeros y generosos como “magnífico y amado nuestro […]”.


El rey de España, Felipe V, en la Real Cédula Instructora librada en Balsaín el 13 de octubre de 1718, estableció de una manera definitiva los grados de nobleza en Cataluña: 1) títulos (duque, marqués, conde, vizconde, pero no menciona a los barones); 2) primogénitos de títulos; 3) nobles del Principado; 4) caballeros del Principado; 5) ciudadanos honrados; y 6) detentadores de privilegios militares. Y dispuso que no fuese dado título alguno a quien no fuese noble, privilegio alguno de noble a quien no fuera caballero, y privilegio alguno de caballero a quien no fuera ciudadano honrado.  (“Paratge”, 18, 2005)